Allà on bufi el vent

Controlat. Mil·limetrat. Així és com m’agrada tenir cada aspecte de la meva vida. Sense canvis ni muntanyes russes que alterin el flux “natural” de la meva agenda. Aquesta agenda de Mr Wonderful amb colors, enganxines i frases motivadores que, encara que no ho semblin, et treuen un somriure enmig de tota la feina a fer, és part de mi. Com un òrgan vital. Com una espècie de cor artificial que batega emetent informació que penetra directament al meu cervell. Em diuen que sóc perfeccionista i planificadora. I de fet, no he he negat en cap moment.

Però, què passa quan els plans es desvien? Què passa quan apareix aquella persona que et trenca tots els esquemes? Què passa mentre veus els teus pensaments prefabricats durant dies i dies esmicolant-se trosset per trosset? Que perds el nord. Ni agendes, ni calendaris ni loctites mentals són capaços de redefenir les teves direccions. I això és perquè em transportes a una dimensió desconeguda, a un lloc on no hi ha mapes on agafar-me ni maletes de viatge omplertes fins a rebentar pel criteri de “i si…?”. Aquí no hi ha res. Ni aire, ni aigua, ni fronteres ni horitzons. Només tu i jo. I és per això que em sento tan perduda, sense res on agafar-me si no és a tu. Potser aquest és l’instant de començar a viure. Amb tu. Amb jo. Sense plans ni direccions. Simplement a allà on bufi el vent…

Els elements del periodisme

A Los elementos del periodismo, Bill Kovach i Tom Rosenstiel ens parlen de 10 elements indispensables i insubstituïbles del periodisme. Enumerem-los: veritat, lleialtat, verificació, independència, control del poder, fòrum públic,  significat suggeridor i rellevant, notícies exhaustives i proporcionades, respecte de la consciència individual i els drets i deures dels ciutadans davant la informació.

És evident que tot periodisme de qualitat ha de comptar amb aquests deu elements però, si n’hagués d’escollir només un, em quedaria amb la veritat. Des del meu punt de vista, si no partim d’un fet verídic, els altres elements perden congruència ja que no estàs sent lleial a audiència, estaràs verificant una informació falsa (cosa que no té molt sentit), no respectaràs els drets i els deures dels ciutadans, el significat suggeridor perd tot l’atractiu si la notícia és falsa, etc. A més, en el món en què vivim actualment, immersos dins un oceà informatiu dominat per “peixos grossos”, és molt fàcil que notícies de gran importància per a la ciutadania restin en el silenci. Les pressions institucionals, la immediatesa i les ideologies no són més que mers factors que maquillen la veritat oferint un producte més proper al gènere literari que a l’informatiu. Aquí és quan hem de desenvolupar altres elements com ara la independència, el control del poder o la verificació que ens ajuden a oferir informació plenament verídica. Per part de l’audiència, però, recordar que “no és or tot el que llueix”, és a dir, per molt atractiu que sigui el títol i porti una imatge cridanera de mitja plana, hem de saber destriar la informació que rebem o ens empassarem tot de lletres fictícies. 

Imatge

Les famílies asseguren cada vegada més els seus béns durant la crisi

El creixement del 0,6% en l’economia catalana “no és una falsa esperança” per sortir de la recessió

VIC. (Redacció) La població catalana cada dia fa més assegurances per preservar el seu patrimoni, segons va explicar ahir el propietari d’una companyia asseguradora de Viladrau (Osona) i assessor del Banc de Sabadell, Josep Sallent. Tot i la disminució de la demanda de pòlisses asseguradores al llarg del darrer any, les famílies que mantenen la feina, davant la inestabilitat de l’Estat i dels bancs,  tenen cada vegada més inquietuds i busquen la protecció familiar i patrimonial a les empreses privades. “Qui té possibilitats es cobreix tan com pot” va assegurar ahir Sallent.

“La gent et diposita més confiança pel tracte de tu a tu” ens va explicar Sallent referint-se a la seva empresa asseguradora situada a Viladrau, un poble de la comarca d’Osona que ronda els 1000 habitants. Va afegir, també, que localitzar l’empresa en un poble petit té els seus desavantatges com ara la impossibilitat de creixement i la mentalitat més conservadora d’una població envellida.

D’altra banda, Sallent va exposar que la seva major competència són les multinacionals que utilitzen la “venda telefònica indiscriminada” per promocionar-se. No obstant això, assegura que tot i els beneficis a curt termini que genera, més endavant disminueixen perquè els clients “no fidelitzen degut a la seva impersonalitat”. A diferència d’Alemanya, per exemple, on el comprador pot veure la persona que el contracta i la seva informació bàsica, a Espanya “hi manca aquesta serietat” i se centren únicament a la crida del client sota lemes d’”oferta” i “ganga”. “És un mercat on només es discuteixen preus i no la qualitat”, assegura Sallent.

Finalment, davant les declaracions del BBVA sobre l’augment de l’economia catalana del 0,6%, Sallent opina que “no és una falsa esperança” encara que això no suposi la sortida de la recessió per la persistent taxa d’atur i l’estancament de l’economia interna. “Sense ser pessimistes, no crec que la sortida de la crisi total i definitiva arribi abans del 2025” va concloure Sallent.

 

COMENTARI

Aquesta activitat ha set molt interessant però poc professional en el meu cas ja que, al tractar-se d’una persona tan propera com és el meu tiet, més que una entrevista arribava un punt que esdevenia una conversa i perdíem el fil debatent temes molt allunyats de la pregunta. Al tenir l’empresa asseguradora en un poble tan petit era molt temptador perdre’s en les anècdotes dels clients i la xafarderia latent del poble.

He de confessar, però, que el fet de ser un familiar la persona entrevistada et facilita molt la tasca perquè et sents molt més còmode i segur de tu mateix. No obstant això, aquesta entrevista m’ha servit per conèixer més profundament el seu treball professional que sempre m’havia resultat una mica confús. A més, parlar d’economia, un tema que sols fullejo al diari per la seva alta complexitat,  m’ha servit per endinsar-me més un pèl més en aquest món de xifres i comprendre’n alguns aspectes molt millor.

És una sort disposar de persones al nostre voltant que són professionals en molt àmbits perquè la informació que et poden aportar és immensa i, a més, al explicar-ho des de la pròpia experiència, tot és molt més clar i cridaner ja sigui per alguna anècdota intercalada o la inclusió de la pròpia opinió.

 

images (1)

ENTREVISTA: Què assegura més la gent en període de crisi?

Aquí podem veure un fragment de l’entrevista feta a en Josep Sallent, propietari d’una empresa d’assegurances i assessor bancari al Banc de Sabadell, gràcies al qual hem pogut esbrinar la voluntat de la gent de protegir els seus béns i, al mateix temps, ens ha fet cinc cèntims de la situació econòmica actual i el futur que s’ espera.

1. Segons ha afirmat el BBVA aquesta setmana, l’economia catalana creixerà un 0,6% durant el 2014. Creus que això és una mera convenció del govern per engendrar esperança a la població o és l’inici de la sortida de la recessió?

Si es tractés de l’economia espanyola ja podríem estar contents si es tractés d’un 0,4. Pel que fa a la catalana, doncs, no és una falsa esperança. Podria ser perfectament possible gràcies a la gran quantitat d’exportacions. Malgrat tot, això no significa la sortida de la crisi ja que la manca de llocs de treball hi persisteix i l’economia interna no creix com ho hauria de fer. Sense ser pessimistes, no crec que la sortida de la crisi total i definitiva arribi abans del 2025.

2. Quins són els avantatges més importants de tenir una empresa com aquesta en moment de crisi? Creus que és de vital interès per la ciutadania fins al punt de no veure’s afectada per la crisi?

L’assessorament és una feina molt vital. Actualment no hi ha creixement de treball però tampoc no hi ha pèrdues ni davallades. Podríem dir que et mantens estable degut a la burocràcia d’aquest país. La gent va molt perduda tant pel que fa a aspectes empresarials com personals. La població busca solucions davant el problema greu, que en certa manera, podríem anomenar supervivència. Una assegurança, al ser una cosa tan intangible, no li donem el valor que hauria de tenir, sinó que la incloem al sac de béns materials.Els asseguradors, per aquest motiu, son titllats de venedors comercials.

3. Grans multinacionals es dediquen al comerç “porta per porta” oferint assegurances o, més freqüentment, per via telefònica. Les veus com una gran competència per a la teva empresa?

D’entrada, publicitar el local, és a dir, l’àrea d’acció immediata, i tenir xarxes socials o webs corporatives és primordial per publictar-se. No obstant això, aquestes multinacionals de les quals em parles estan totes en els mateixos segments. La única cosa que augmenta la competència és la venda telefònica indiscriminada. Els resultats són bons a curt termini però, a llarg, esdevindrà negatiu perquè necessiten renovar-se constantment ja que no fidelitzen degut a la seva impersonalitat, és a dir, no saps qui t’està contractant. A altres països com per exemple a Alemanya, et posen la foto de qui t’ha atès i les referències i la informació de la persona. Aquesta “serietat” a Espanya hi manca, però tampoc ens interessa perquè ens basem en cridar l’atenció del receptor a partir de lemes d’“oferta” i “ganga” per guanyar beneficis. No s’entra en el joc de guanyar i perdre, és un mercat on només es discuteixen preus i no la qualitat. Les empreses assegurances del país per aquest motiu guanyen una mala imatge.

Empreses petites com la meva no utilitzem aquests mètodes de publicitat. No obstant això, hi ha un “Telephone Day” o una “Telephone Week” on s’agafen 100 clients de la base de dades per publicitar-se. Per aconseguir un percentatge d’èxit cal “treballar-se” els clients abans de trucar: conèixer el seu historial respecte la companyia, les ofertes que tenen i les que han rebutjat per no caure en la mateixa roda de sempre fins al punt de ser molest. Moltes d’aquestes grans companyies van remenant entre els seus propis clients sense aconseguir-ne de nous. Un canvi de mentalitat per publicitar-se no seria una mala idea. No es tractaria de vendre el producte sinó del client, una mentalitat arrelada a Suïssa i a Anglaterra actualment. Els tipus d’interès estan tan baixos que sinó s’apliquen mesures s’entrarà en una deflexió: els sous seran encara més baixos i  els valors de les coses també disminuiran.

4. El focus del teu negoci és Viladrau, un poble que ronda els 1000 habitants. Creus que aquesta limitació territorial és un avantatge per la proximitat de la gent o, al contrari, tens menys oportunitats de negoci ja que la població és més envellida i té una mentalitat més conservadora?

No ho negaré, és dolent estar en un lloc petit perquè tens un límit de creixement i et cal tocar altres punts propers si vols engrandir-te mínimament. Malgrat tot, la quota de mercat és més alta i més fidel ja que la gent et diposita més confiança pel tracte de tu a tu. Com a curiositat, de fet, tinc més pòlisses d’assegurances fetes que gent de població activa a Viladrau. L’impacte ideal seria de dos productes per persona en una companyia, cosa que és molt difícil d’aconseguir.

5. Actualment, en un moment de crisi, la gent fa més assegurances per preservar els béns que tenen per por a la seva pèrdua o bé, per manca de diners se’n fan menys? Quines són les prioritats que busca assegurar la gent?

El que no té diners ja no fa assegurances directament però sí que és veritat que hi ha més inquietuds per preservar el patrimoni. Han disminuït les coses que no són tan essencials evidentment però les famílies que segueixen tenint feina han incrementat la seva voluntat d’assegurar la seva vida i bens. Qui té possibilitats es cobreix tan com pot. La protecció familiar i patrimonial són les més demanades. Com que l’Estat no et protegeix ni et proporciona tanta seguretat com abans, busquen el suport de les empreses privades.

6. Un dels temes més recurrents a l’actualitat: com molts estudis intenten demostrar, la sortida de Catalunya d’Espanya suposaria la ruïna econòmica o seria una manera d’impulsar la indústria i el comerç català?

Sense valorar els conflictes sobre deutes ni entrar en política, centrant-nos únicament en les nostres empreses, és viable i, de fet, tindríem més creixement. Per molt descontents que estiguessin la resta d’Espanya, ens seguirien comprant ja que depenen de nosaltres en molts temes, especialment pel que fa a la geografia. És evident que Catalunya compte amb una zona geogràfica estratègica ja que les empreses líders espanyoles la necessiten per anar a França, per exemple, o pel Corredor Mediterrani. Un dels problemes que hi podria haver seria la deslocalització de les empreses les quals s’ubiquessin a Madrid. Això suposaria una forta davallada perquè els impostos ja no es quedarien aquí, cosa que ens interessa, i molt. Aquest punt de vista cal remarcar que només és vàlid amb temes numèrics sense entrar en inferències polítiques i perquè no, sent força positiu.

viladrau1

Viladrau des de l’aire

El futur del periodisme

És evident que el futur es veu fosc, molt fosc. I després de llegir La explosión del periodismo d’Ignacio Ramonet, encara més. En un moment de crisi global, el periodisme no en surt il·lès, al contrari: les vendes d’exemplars cauen en picat, augmenta la tensió entre mitjans, es redueix personal i, com a conseqüència, es té menys temps i menys qualitat…

No obstant això, si no volem enterrar el periodisme, hem d’aprendre, primerament, a trobar la part positiva de tot això per aferrar-nos a ella i seguir endavant. Per exemple, mentre les vendes de premsa disminueixen, es potencia l’Internet i les xarxes socials. Una manera de descobrir aquest profund món encara molt inexplorat i del qual en podem treure molt profit. Un blog no ha de ser el nostre rival, sinó el nostre aliat. L’hem d’utilitzar per complementar la nostra feina, per estendre les nostres paraules a la xarxa i, d’aquesta forma, arribar a un públic molt més ampli i interactiu.

Un altre tema clau és la competència que s’estableix entre mitjans. El problema més greu d’aquest àmbit és la capacitat de les grans empreses econòmiques i les institucions polítiques més poderoses de monopolitzar els mitjans i sotmetre’ls sota la seva ideologia generant,així, una forta dependència. Aquí és quan tenim dues opcions: o bé seguir amb el seu joc i convertir-nos en publicistes d’empreses camuflats de periodistes, o bé, optar pel “Cinquè poder”del que ens parla Ramonet. Es tracta de denunciar el “superpoder d’alguns grups mediàtics els quals, en determinades circumstàncies, no només no defensen els ciutadans, sinó que actuen en contra seu.”

Per últim, un altre aspecte preocupant és la immediatesa que la gent exigeix; l’actualitat constant reclamada. Si hi ha menys periodistes, el temps esdevé el nostre principal malson ja que la feina a fer és la mateixa. D’aquí es potenciaran, en un futur pròxim, els anomenats “periodistes polivalents”, una espècie de “comodí” que s’adapti a tota situació i sigui capaç de cobrir qualsevol gènere o informació. Tot i això, personalment, crec que aquesta figura perjudicarà el periodista ja que es perdran especialistes i la informació es tractarà superficialment. Ja ho diuen que “val més poc i ben fet”.

Future-of-Journalism

D’aquí deu anys…

Recordo perfectament quan a quart de primària una professora ens va dir: “Dibuixeu-vos en aquesta meitat de paper fent el que us agradaria ser de grans”. Sense pensar-ho, vaig agafar un llapis i una goma i em vaig posar a la feina. A la meva obra final, la qual va estar penjada la resta del curs al passadís, hi apareixia jo mateixa darrera una càmera i amb un micròfon de TV3 a la mà presentant els informatius. Des d’aquell precís moment vaig tenir sempre més clar que volia ser periodista i que lluitaria per fer realitat el què hi havia en aquell paper.

Ara que hi sóc un pas més a prop, segueixo tenint la il·lusió i l’empenta del primer dia tot i les dificultats que soc conscient que hauré d’afrontar. D’aquí deu anys… espero estar viatjant pel món, no m’importa el lloc ni l’idioma, a la recerca de nova informació, imatges impactants i aventures insòlites per, després, asseure’m davant la pantalla de l’ordinador i transformar les meves vivències en lletres. Com a somni de tota reportera o redactora, m’agradaria que les meves paraules travessessin fronteres i fossin útils a molta gent, ja sigui a nivell informatiu o simplement per gaudir d’una estona de lectura. Així doncs, desitjo que aquests anys de formació que m’esperen em portin al dibuix fet fa deu anys. Tal i com deia Walt Disney…

If you can dream it, you can do it.

tumblr_mw4fz4Jhxr1sj2k5zo1_500

Experiència en un Consell de redacció

En realitat, en el món del periodisme el que aparentment sembla més difícil i desafiant és la recerca de notícies, l’obtenció d’informació que atregui un públic ampli. Sembla a priori que, un cop feta aquesta tasca, ja està tot fet. No obstant, el treball del Consell de redacció pot ser esgotant, caòtic i molt tens si no hi són presents la tolerància, el consens mutu, la capacitat d’adaptació i l’esperit cooperatiu. En la simulació de la realització d’un diari neutral de Barcelona, hi ha hagut més d’un crit i molts desacords per decidir quines notícies serien portada i quina jerarquia seguirien. Imagina que l’activitat s’estengués a tot el diari… És evident que, tot i l’ajuda dels criteris de selecció que ens han guiat en la decisió de la importància de cada  noticia, les opinions dels membres del grup diferien. Finalment, però, mitjançant democràcia i comprensió hem aconseguit una portada presentable i força encertada. Alguns dels criteris que ens han acompanyat més al llarg de l’activitat han estat l’excepcionalitat, la proximitat i la composició. El conflicte principal que se’ns plantejat ha estat la indecisió de prioritzar com a titular principal un partit Barça-Madrid o els primers indicis de sortida de la recessió econòmica. Futbol, temàtica que mou un gran nombre de gent o economía, un bri d’alegria dins el túnel negre. Per l’excepcionalitat i per l’optimisme ens hem decidit per la segona. La conclusió més clara que n’hem extret, sens dubte, és que moltes vegades ens obsessionem únicament en què vol el públic i deixem de banda la professionalitat i els criteris propis.

consell de redacció

START-UP

“Llums, càmera i acció” és el projecte empresarial start up que presentem. En un moment on la cultura està eclipsada per les retallades del govern, els desnonaments i les taxes desorbitades d’atur, és moment d’engendrar un projecte que ressalti la importància de la cultura a la societat. Tot i no ser una solució definitiva per sortir d’ aquest “pou negre” en el que vivim immersos, és una idea que dóna pas a una bufada d’aire fresc que ens fa oblidar, per moments, el món que ens rodeja. Sí, estem parlant de cultura, d’art, i, més concretament, de cinema.

Molt fàcil, es tracta d’una pàgina web destinada únicament al cinema independent. En el món cinematogràfic actual, les pel·lícules que ocupen més temps la cartellera,  que estan en boca de tot cineasta i tot aficionat i que s’emporten grans ovacions, són les de Hollywood, dirigides i interpretades per noms d’alt prestigi. I, desafortunadament, per a molta gent el cinema acaba aquí. No hi ha més enllà de les pel·lícules protagonitzades per un quarterback que s’enamora de la rossa més popular de l’institut o d’un meteorit que impacta a la terra i els indígenes s’apoderen de les virtuts dels terrestres. Per tota la gent que està cansada dels mateixos arguments i que recorre a un cinema alternatiu, aquí tenim un recurs que, d’ara en endavant, els serà indispensable. No obstant, els fidels al cinema comercial els invitem, també, a provar aquest nou projecte que els obrirà les portes a una nova dimensió cultural, fins ara desconeguda per molts.

La nostra pàgina web constarà de crítiques cinematogràfiques, notícies de properes estrenes i entrevistes amb actors, directors i audiència. Tot realitzat per estudiants de periodisme, que com tot usuari, tenen una passió pel cinema. D’aquesta manera, hi haurà una relació emissor-receptor molt propera. Tenim com a objectiu ser la primera font d’informació en cinema independent de Catalunya on acudeixi tothom qui tingui curiositats, dubtes, inquietuds o, simplement, una mica de temps lliure. A més, hi ha programat un futur concurs de curts com a engegada del projecte que premiarà un guanyador amb la passada de la seva creació per la gran pantalla.

D’entrada, per aconseguir que això sigui més que una utopia, ho finançarem a través de publicitat que farem sobre cinemes independents amb els quals intentarem adherir-nos per fer promocions. A més, demanarem subvencions a l’Estat o a diferents projectes d’emprenedoria per fer arrencar aquesta idea. El pressupost que pretenem obtenir el destinarem, en especial, a la compra de càmeres i micròfons, ordinadors, per finançar la pàgina web, pel lloguer d’un local i pel personal.

Per començar el projecte, al tractar-se de cinc persones, ens repartírem la feina de la següent manera:

  •  Judit Domènech, maquetació i correcció: és la persona encarregada del disseny de la pàgina web i de la distribució dels continguts en ella. A més, ha de regular que no hi hagi cap error en la informació i ha de vetllar per l’actualització constant del lloc web.

 

  • Cristina Tomas, difusió: té la tasca de promocionar aquesta nova empresa per tal de donar-la a conèixer als altres mitjans de comunicació. Una manera fàcil i ràpida és a través de diverses xarxes socials com Facebook, Twitter o Instagram.

 

  • Núria Falcó, redactora i càmera: figura que ha d’anar a buscar noticies, a fer entrevistes, a veure pel·lícules per després fer-ne la crítica… i, tot això, acompanyada d’una càmera de vídeo per enregistrar imatges i sons. En efecte, s’encarrega de la part audiovisual de la web.

 

  • Laia Puig, redactora: de la mateixa manera que l’altra redactora, s’encarregaria d’anar a buscar la informació de primera mà, exclusiva i en directe. Necessita un bon domini del llenguatge i de la comunicació escrita ja que s’encarrega de tota la part textual.

 

  • Ester Torras, directora de l’empresa i cap de màrqueting: aquesta és la tasca que emprendria jo mateixa dins d’aquest projecte. Tot i dirigir el grup de treball per tenir una bona organització, les decisions estarien sotmeses sota democràcia. A més, m’encarregaria de les relacions públiques i de contactar amb els cinemes i/o altres institucions del nostre interès.

 

A tall de conclusió, és un projecte dut a terme plenament per “amor a l’art” amb l’objectiu d’apropar-nos a la cultura més profunda fugint dels sensionalisme i l’art comercial que mou l’economia actual.

Multinivel-Luces-Camara-Acción-251x200

Sting col·labora en el rescat d’un nen atrapat en un pou

L’ex cantant del grup britànic “The Police” va col·laborar ahir en el rescat d’un nen de 10 anys que estava atrapat en un pou d’un poble de l’estat de Montana dels EUA, Springfield, des de feia tres dies. Els veïns del poble, amb l’ajuda de la celebritat, van rescatar Bart Simpson, el nen que va quedar atrapat al pou al intentar mantenir en secret una broma que se li havia escapat de les mans.

El cantant britànic Sting, que es trobava a Springfield involucrat en la gravació d’una cançó solidària, va unir-se a la mobilització veïnal per rescatar Bart Simpson. Els testimonis afirmen que el nen de 10 anys va caure al pou a mitjanit intentant evitar que la farsa que portava ja més d’una setmana revolucionant el poble de Springfield sortís a la llum.

Bart va decidir situar una ràdio que li havia regalat el seu pare, Homer Simpson, pel seu aniversari dins del pou en qüestió. A través d’un micròfon connectat a l’aparell, va fingir que hi havia un nen, Timmy O’Toole, atrapat dins demanant socors. Aquest fet va provocar una gran mobilització del veïnat i dels mitjans de comunicació de la zona, fins i tot es va editar una cançó solidària per recaptar fons, projecte en el que participava Sting. Mentre es buscaven solucions per alliberar Timmy, el presumpte autor de la broma va recordar que l’aparell portava una etiqueta amb el seu nom de manera que seria descobert en breus. El fill gran de la família Simpson va relliscar i va caure al pou al intentar extreure’n la ràdio durant la nit per encobrir la broma que tan lluny havia arribat.

L’autor de la farsa confessava els fets des de les profunditats de l’impulvi al mateix temps que etzibava crits d’auxili. Els veïns i la policia local, molestos per l’engany, es van negar a ajudar aquesta vegada. Tanmateix, Homer, mogut pels crits del seu fill i amb l’ajuda de la resta de la família, va excavar un forat paral·lel al pou a marxes forçades. L’empenta de la família va commocionar el poble de manera que es van afegir immediatament en la tasca de rescat.  En qüestió d’hores el petit de la família Simpson va quedar en llibertat i completament il·lès.

Bart